Des de la ràbia: quan la gestió del patrimoni exigeix creativitat i no pressupostos.

Ahir al vespre anava al tren xafardejant el mòbil quan una publicació al mur de Facebook de l’Aula d’Art de la Universitat Rovira i Virgili em va cridar l’atenció:

Evidentment vaig clicar i vaig començar a llegir la notícia, publicada al Diari de Tarragona el 07 de Març i de la qual faré un breu resum, citant la pròpia notícia:

“(…) la Casa Castellarnau, sede del Museo de Historia de la ciudad, y la Casa Canals permanecen cerradas al público en general desde el 20 de enero de 2015. Ni se lucen, ni se muestran.

La decisión obedece, según fuentes municipales, al alto coste que requiere mantener abiertos estos dos recintos en relación al número de visitantes que reciben –los datos no se han facilitado–. Es decir, pocos turistas para tener que pagar el sueldo a los subalternos allí destinados. Así, el consistorio decidió cerrar las dos casas-museo y hacerlas visitables sólo cuando hubiera una reserva previa por parte de un grupo de personas (sin determinar cuántas). Ningún turista que llegue a la ciudad ni tarraconense que quiera visitarlas puede hacerlo por iniciativa propia y en solitario. (…)”

Quan vaig acabar de llegir no negaré que vaig tenir un déjà vú. Com he explicat en un post fet aquest matí a Facebook i explico de nou aquí, quan estava a punt d’acabar el Grau d’Història a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona vaig haver de triar un tema per al Treball Final de Grau. En aquell moment, vaig decidir-me com una “proposta museogràfica” per a la Casa Castellarnau, ja que desprès de visitar-la un parell de cops vaig trobar que era un espai totalment desaprofitat.

Amb els escassos coneixements que disposava en aquell moment sobre museografia, vaig elaborar un “pla” per  a la casa, sempre des de la perspectiva d’estudiant, fins que a mesura que anava avançant el treball, m’adonava que tot el que escrivia podia ser molt maco, que aquella casa es quedaria així per sempre. Vaig parlar amb diverses “personalitats” del món de la cultura de Tarragona i el sentiment que m’enduia al final de cada entrevista era el mateix: que no interessava. No parlo de polítics, parlo de gestors culturals, docents i “figurants” de l’escena cultural tarragonina.

(Amb aquesta afirmació, tampoc vull salvar el cul a cap polític, sinó que aboco responsabilitats a tots, tot i que en comptes de fer mala sang vull plantejar algunes reflexions que em vénen del coneixement de certs àmbits.)

Com deia, la sensació era la mateixa: per a què em de moure’ns en la activació patrimonial de la Casa Castellarnau (i quan dic la Casa Castellarnau parlo només d’aquesta, ja que desconec -tot i que m’imagino- la situació de la Casa Canals) quan ja tenim la Tarragona Romana? La Tarragona Romana ja ens ha aportat Tarraco Viva (on el 2014 30% de les activitats són de pagament aprox.) i nombrosos grups de japonesos, russos i altres turistes que visiten l’Amfiteatre entre d’altres punts.

Doncs bé, ja ha arribat el moment. De moment han tancat la Casa Castellarnau i la Casa Canals, però quin serà el següent espai? Quins fets s’han de succeir per a que Tarragona només sigui coneguda per les seves restes romanes? No oblidem que quan s’enterra i oblida el patrimoni, (en aquest cas es tanca) una part de la Història de les ciutats desapareix.

D’altra banda, com esmentava línies amunt, no vull fer mala sang, de igual manera que vull pensar que no quedarà així aquesta situació. Perquè com he comentat a Facebook, solucions n’hi han. I no passa per invertir milions d’euros o posar al capdavant dels conjunts a un director estrella. Només cal creativitat (i ganes!).

Durant la meva etapa d’estudiant, vaig haver de realitzar pràctiques externes amb la finalitat de desenvolupar-me professionalment en algun dels àmbits que la meva carrera m’oferia, i vaig triar l’Arxivística. La oferta de pràctiques era escassa, per què negar-ho.

Per que l’Ajuntament i la Universitat -amb el Departament que correspongui- no es plantegen crear una borsa de beques (de col·laboració, de pràctiques externes,…) per a estudiants que puguin assolir algun tipus d’experiència pràctica (I ÚTIL?): des de visites guiades -adquirint pràctica com a guia-, a visites teatralitzades -les quals requereixen un treball d’investigació previ-, a beques artístiques per als estudiants de Belles Arts, creant de les sales de la Casa Castellarnau una sala d’exposicions? Les idees que em venen al cap són infinites, a l’igual que les ganes treballar per a que un espai tan singular com aquest edifici noble, no tanqui les seves portes cap a l’oblit de una part de la Història de Tarragona.

Suposo que com deia V. Blasco Ibañez:

“La juventud es la edad de los sacrificios desinteresados, de la ausencia de egoísmo, de los excesos superfluos”.

I per últim, però no menys important, espero que el que he exposat serveixi per a la reflexió i ajudi a la creació d’alguna solució, no pas per a delectar-se en la dolenta situació del nostre àmbit. M’agradaria que es crees algun tipus de debat, aquí, on podeu deixar els vostres comentaris, a Facebook, a Twitter o on sigui. Cal mullar-se i donar la opinió, un “M’agrada” de Facebook no arregla cap solució.

 

Enllaços d’interès:

Notícia del tancament.

Informació sobre la Casa Castellarnau (blog que vaig crear durant el projecte)